dijous, 22 de setembre del 2011

If () then {..} maybe {..} else {...}

La setmana passada vaig anar al Museu de la Ciència i la Tecnologia de Terrassa. Està força bé, la explicació en forma de representació teatral del funcionament de la fàbrica tèxtil a principis de segle va ser esplèndida, hi ha activitats per als menuts (nosaltres en dúiem dos) i la exposició d’objectes antics està força bé (llàstima que la part d’ordinadors “antics” no estigui acabada, m’hauria agradat tornar a veure de prop un IBM serie 300).
Tot molt bé, molt didàctic fins que ens vam acostar a una activitat titulada “Cóm funcionen els ordinadors”; com a profesionals dels ordinadors i de l’ensenyament d’informàtica hem va interessar veure com o plantejaven; vist el nivell del museu, esperava trobar alguna idea nova que pogués fer servir a les meves classes.
La cosa anava d’un senyor que explicava que els ordinadors funcionen amb zeros i uns, i ensenyava a fer sumes en binari als nens que hi assistien. I ja està. Interessantissim... sobre tot si et vols dedicar a la informàtica i vius al 1950.
A veure: sí, es cert que el sistema binari es la base del funcionament dels microprocessadors, pero entrar a la informàtica per aquí es com explicar-li a qui es treu el carnet de conduïr com cal ajustar la relació de canvis i la amortiguació en funció de la pista per la que va a còrrer!!!. En els 30 anys que fa que hem dedico a la informàtica tan sols he fet servir el binari per calcular màscares de validació en programes de comunicacions, i això mitja dotzena de vegades. El darrer “coredump” en hexadecimal que vaig haver de mirar va ser fa 15 anys, i això sent-ne professional.
Nota al marge: La lògica binària està molt be, però, des del punt de vista de l’usuari final, no te massa utilitat. De fet molts pensem que els ordinadors moderns funcionen amb una mena de lògia ternaria on, a mes dels coneguts “si” i “no” hi ha també el “pot ser”. Això explicaria el comportament caòtic dels ordinadors, que vam veure a l’antic “gurú meditation”, la pantalla blava de la mort o el moder missatge  de “el seu programa ha deixat de funcionar, vol que envii l’informe a Microsoft?”.
La informàtica moderna es un altre cosa: caldria parlar de disseny, ergonomia (deu sap que la meitat de les pàgines web que es fan semblen programades amb el cul. I ja seria hora que es declarès una fatwa contra el flash, però això es un altre història), programació en llenguatges d’alt nivell, gestió de dades, gestió de la informació... hi ha moltes formes d’introduïr.se als ordinadors que, a mes de ser interessants no útils.
Als meus alumnes els menciono de passada lo del binari. Si estan interessats en les tripes de l’ordinador, el que faig es desmuntar-ne un i ensenyar-los les peces que hi ha dintre; la introducció de veritat als ordinadors la faig amb el concepte de programa (allò de que els ordinadors son idiotes i no pensen, i com ens podriem programar per obrir la porta, esborrar la pissarra o qualsevol cosa que sembli divertida al moment).
De vegades hem pregunto a què es dediquen els qui programen aquestes exhibicions; si son informàtics, no saben res de pedagogia, i si son pedagogs no saben res d’informàtica; encara recordo un problema de tecnologia de ESO que hem va portar un alumne fa un parell d’anys: consistia en dissenyar un ascensor; li vaig explicar què era un algoritme i com es podia descriure la lògica que segueix un ascensor; tot molt bé, però el professor li va demanar un disseny de les peces de l’ascensor: guies, motor, politxes, portes. Axó es el que enten el nostre sistema educatiu per l’ensenyament de les noves tecnologies.
Bones festes i fins la propera.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Bona nit malparits!

Crec que el darrer cop que vaig veure Sopa de Cabra en concert va ser l’any ‘96, o pot ser el ‘97. Va ser a la plaça de Sants, per les festes de la Mercé. 

Recordo que l’Alfons, el Xavi, l’Asensi i algú més que no recordo haviem anat a veure a la Mercé, que s’ha via canviat de pis i va a profitar per presentar-nos la Fina, la seva veïna de la porta de devant. Estavem mes prims i al cabell (que, en el meu cas, ja era llarg) no hi havia els elegants cabells blancs que ara lluim (els que tenim cabell, es clar); erem mes joves, encara veiem futur a les respectives feines i no pensavem en aguantar el lloc de treball fins una jubilació cada cop mes propera.

En els quinze anys, mes o menys, que han passat han canviat moltes coses que es veien força clar al concert del Sant Jordi (el segón, del dia 10).
El primer, es que ens hem fet grans; els nois de Girona semblaven una coll d’avis a dalt l’escenari, això pot ser feia mes sorprenent l’energia que retransmitien. El Gerard Quintana te la mateixa veu que fa quinze anys!, no es just: tan sols es dos anys mes jove que jo, i te mes marxa a l’escenari que la que jo tenia fa vint anys...
Per cert, tot i que aquest text va de canvis, es just dir que una cosa que no ha canviat es la qualitat del so de Sopa de Cabra, però això ja ho ha notat tota la gent que hi era, i els que no hi eren o podran veure al DVD que segur que sortirà aviat.
A part dels cabells blancs i els kilos de mes (tant injustament repartits), un canvi cosmètic divertit es el dels encenedors. Fa 15 anys, quan es cantaba l’Ampurda o El Boig de la Ciutat tots (fins i tot els no fumadors) ens treiem l’encenedor Bic de la butxaca i afegiem la nostra petita flama a la emotivitat de la canço; el dissabte passat, acompanyant els encenedors hi havia una profussió de pantalles de mòbil. Crec que fins i tot vaig veure aquella app per iPhone que mostra una espelma encesa; està bé: fa 15 anys ja teniem telèfons mòbils, però comparats amb els moderns smartphones eren uns artefactes grossos i pesants, aptes per fer servir com arma contundent. La telefonia mòbil es de les poques coses que fan que el segle XXI s’assembli al que ens havien promés quan erem joves (jo també trobo a faltar els cotxes voladors).
Recordo que als anys ‘90 Sopa de Cabra es va caracteritzar per la seva no poltització, enfrontant-se fins i tot a qui els volien fer servir com a referent polític. Recordo que als anys de la Barcelona post-olímpica ens sentiem prou bé, malgrat les polítiques contràries a Catalunya del govern espanyol (recordem, per exemple, la Expo ‘92 de Sevilla com a contrapès de les olimpiades o la priorització del AVE entre Sevilla i la Capital del reino en detriment de la connexió amb Europa que encara no temin)
Un altre parèntesi: recordo fa alguns anys una conversa amb uns senyors de Sevilla amb qui vam coincidir breument a les vacances; ens queixavem de a Barcelona no ens feia tanta falta l’AVE amb Madrid com una bona xarxa de rodalíes; ells ens deien que estaven molt contents amb l’AVE a Madrid, ja que així podien anar de compres a la capital i tornar el mateix dia. Es a dir; estaven contents de convertir-se un una barriada de Madrid; crec que això diu molt del que podem esperar de la resta d’Espanya...
Ara les coses han canviat; aquell optimisme ha desparegut ofegat per la crisi internacional i la pressió que fa Espanya en contra de Catalunya, i això es va veure al concert. En Gerard Quintana va fer un discurs en la línia del que havia fet l’expresident Pujol uns mesos abans (ja no tenim motius per rebutjar la idependència, ens costa creure que podem convivir amb Espanya sense perdre la nostra identitat...) que va ser adequadament corejat amb uns crits de i-inde-independència que haura fet tremolar d’emoció amb Mohammed Jordi. I, si no totes, una gran majoria de les senyeres que hi havia al concert eren estelades; ara tan sols cal convencer a la resta de ciutadans de Catalunya (tan els que son catalanas com els que no ho volen ser) que aquesta opció es la bona. Però, com a bon català, soc pessimista.

Bona nit i bones festes.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Corbates a ratlles.

Al programa de radio “Tot es possible”, de RAC1, una persona ha preguntat per què a les corbates les ratlles en diagonal sempre van en la mateixa direcció.

Es una pregunta totalmente intrascendent, però força divertiva, o sigui que he decidit fer una mica de recerca sobre el tema.
El primer ha estat comprobar la validesa de la afirmació inicia.  He buscat “Stripped ties” a google i he mirat les imatges que surten, i es veu que hi ha corbates amb ratlles diagonals en les dos direccions, per tant no es cert; si mes no, no del tot.
Ara bé la part divertiva: el que he observat a les fotos es que la majoria de corbates tenen les ralles inclinades cap a la dreta; sobre això he elaborat dos hipòtesi complementàries que expliquen el perquè:
Hipòtesi 1: Els dissenyadors de moda que no saben dibuixar
Feu un experiment molt senzill: Agafeu un paper i un llapis/rotulador/boligraf/pinzell i dibuixeu, ràpidament una línia inclinada. Si sou dretans, el gest que haureu fet es de dalt a baix i de dreta a esquerra, mentre que si sou esquerrans l’haureu fet da dalt a baix i d’esquerra a dreta. Com que la major part de la població es dretana, es normal que al dissenyar una cosa amb línies inclinades les línies cerixin cap a la dreta. Com que els dissenyadors de modes en realitat no saben dibuixar, queda clar que el disseny de les corbates a ratlles diagonals tendirà a seguir el gest natural de la ma.
Nota explicativa: per què dic que els dissenyadors de modes no saben dibuixar.
Fa poc vaig veure un documental sobre disseny de modes; en ell es mostrava el procés creatiu d’un parell de dissenyadors, i hem vaig adonar que tots dibuixaven igual: formes amb línies rectes, sense cap semblança a dones de veritat, amb taques de color per representar el vestit. Suposo que es per això per que les models d’alta costura son totes tan primes, si no no es podiren col·locar uns dissenys que s’han realitzar sense tenir en compte les proporcions reals del cos humà.
Hipòtesi 2: El motiu psicològic
A la nostra cultura llegim d’esquerra a dreta, i el creixement o decreixement d’una línia l’interpretem segons aquesta direcció. Aquesta línia: / creix, mentre que aquesta \ decreix.
Una cosa que creix sempre dona mes bones sensacions que una cosa que es fa petita, que es redueix, per eixò es possible que al escollir una corbata a ratlles tinguem una tendència inconscient a escollir les que van cap a dalt a la dreta, ja que donen sensació de creixement, millora.
He fet un petit experiment a l’armari de casa amb les meves corbates (que tot iq ue ja no hem poso, encara conservo). Tan sols tinc dos corbates a ratlles (sempre vaig preferir els colors plans), pero les dues son amb línies creixents.
Deixo com a exercici pels lectors el fer el mateix experiment i decidir si aquesta hipòtesi es correcta o no.

Bones festes!

dimarts, 9 d’agost del 2011

Cuques de llum


El cap de setmana passat es va celebrar la caminada nocturna de Vinaixa a l'hermita de Sant Bonifaci. Ja fa un temps que hi participem, i recordo especialment el primer any, en que al tornar, ja de nit, sense llanterna, vam veure, a uns matolls del marge del camí, el llum verd d'unes cuques de llum. Feia molts anys que no en veia, des de que de petit anava d'acampada amb els escoltes del "cole" (abans de que hem fessin fora, però això es un altre història).

Enguany no he vist cap cuca de llum, una pena. Es clar, que la pista de terra que vam seguir ha estat asfaltada per tal de facilitar el pas als tractors dels pocs pagesos que queden (cada cop es veuen mes camps sense treballar); uns tractors que tenen un nivell  de manteniment tal que, si tanques els ulls, el soroll i la olor que emeten et fa pensar que ets un altre cop a la civilització: a la Gran Via de Barcelona, un dia de cada dia a les 6 de la tarda.

No penseu que es tan sols per això que es mantenen els camins, hi ha d'altres vehicles que fan servir les pistes forestals de les Garrigues: els ferotges guerrers que, equipats com personatges de Halo (versió III, es clar, amb gràfics millorats), s'enfronten al temible Oryctolagus cuniculus, una plaga temible que assola la regió. I, ja posats, a mes de marcar els llocs per on han passat amb cartutxos, caixes de munició, llaunes de sardines, cervesa o redbull que afegeixen una divertida nota de color al paisatge, també tiren contra qualsevol cosa que es mogui: òlibes, guineus, àligues... de forma que assegurem que el nostre lagomorf preferit no tingui depredadors naturals i requereixi  l'intervenció d'aquests Rambos de cap de setmana per no destrossar el territori.

El bosc es mes accessible, si, però el mon sense cuques de llum es menys màgic. I es una pena.


divendres, 5 d’agost del 2011

Socialisme Capitalista

Anem un moment als anys 50. Després de la segona guerra mundial, hi ha una explosió de creixement econòmic deguda a les tasques de reconstrucció a Europa. Comença la guerra freda, amb la URSS donant suport als diferents partits comunistes europeus que tenen com arma propagandística els bondats socials del paradís socialista; el creixement d'aquests partits als parlaments occidentals a fa que els governs reaccionin expandint un invent escandinau: l'Estat del benestar.

A diferència del model social comunista, que dirigeix i controla tots els aspectes de la societat, el model occidental posa èmfasi en les prestacions que l'estat dona als seus integrants a canvi d'uns impostos (mes o menys alts) però sense posar límits a les seves llibertats personals. El cost es molt elevat per als estats, però es manté gracies una la situació de gran creixement econòmic; tot i que amb les aportacions dels ciutadans no en hi ha prou per cobrir totes les despeses dels estats, la situació de bonança econòmica fa que els estats disposin de prou ingressos i (això es important) de prou capacitat per endeutar-se com per a poder cobrir les necessitats puntuals del estat del benestar (que inclou, per aclarir-nos, salut pública, pensions, atur, educació i serveis socials).

Ara ens desplacem en el temps uns anyets, posem-ne 30 o 40. La generació actual de treballadors ha nascut en un context de protecció social, el que va ser un guany aconseguit per una conjunció de lluita obrera, rivalitat política i capacitat econòmica s'ha convertit en un dret adquirit que no es qüestiona i al que se li demana cada cop mes. Els partits d'esquerra i els sindicats, orfes del referent soviètic,  han fet seva la bandera de l'estat del  benestar i les polítiques de protecció dels treballadors, al mateix temps que critiquen el model capitalista; un model que, amb els anys, ha passat a estar controlat per les entitats financeres, el que ha fet que els diners hagin deixat de ser una eina per a potenciar el creixement industrial i comercial per a convertir-se en un objectiu per ells mateixos. 

Estem en un context en que la principal font de riquesa es el moviment de diners, la inversió en una determinada industria no es fa en funció de la capacitat de la industria per fer i vendre un determinat producte, sinó en funció a la previsió teòrica del futur valor de la empresa en els mercats borsaris. Això fa que comencin a apareixer les anomenades bombolles: valors que es posen de moda, que creixen fins a uns valors financers molt per sobre del valor real i que, quan els inversors deixen de comprar accions cada cop mes cares sense estar recolzades per un actiu real, "exploten" i provoquen una crisi financera.

Primer va ser la bombolla de les tecnològiques (les famoses .com), despres les immobiliàries i, ara mateix, el deute públic d'alguns països. Això el que posa de manifest es una de les grans debilitats del model econòmic capitalista:, funcionava molt bé en una situació de creixement econòmic, però el creixement infinit no existeix, tot te un límit. Què passa quan la economia no creix: els mercats financers, que en el fons, no son altre cosa que maniobres especulatives, s'enfonsen. Quan a Europa ja ha acabat la postguerra i te poc marge de creixement, quan Asia deixa de ser un mercat per convertir-se en un competidor, quan Sud Amèrica està arruinada, quan a Àfrica se l'ha mantingut en un estat de misèria per tal de poder accedir sense problemes als seus recursos, què queda?, els diners tot sols no tenen cap valor, son tan sols la representació del valor d'alguna cosa. Que passa quan no hi ha res que creixi de valor i que permeti que els grans poders financers tinguin una motivació per seguir movent els diners?. Doncs que tot allò que depen d'aquest model de creixement insensat i insostenible  s'enfonsa.

Sembla que la gent d'esquerres mes radical hauria d'estar contenta, ja que s'evidencia la feblesa del model capitalista, però, es clar, una de les coses que depenien d'aquest model es el sistema de protecció social. Un sistema que no van inventar ells, però que se'l van fer seu i, es clar, quan es parla de reduir prestacions, racionalitzar serveis i, en general, renunciar a una mica del que tenim per tal d'assegurar la resta es planten i bloquegen qualsevol mena d'acord.

El trist fet es que els darrers 30 anys hem estat visquent molt per sobre del nostre nivell (i en aquest context, "nosaltres" som tota la societat occidental: Europa, Nord Amèrica i Japó). Hem crescut d'una forma insostenible, basant-nos en la gran bombolla financera en la que s'ha convertit el model capitalista, i no ho volem veure.

A les negociacions per prendre mesures, noms faig que llegir declaracions dels liders sindicals, els partits d'esquerres i els indignats dient que no es renunciarà a res, i demanant encara mes coses, demanant que es carregui tota la feina a les estructures financeres. A l'altre banda, igualment enrocats estan els financers, que tan sols proposen mesures que no disminueixin els beneficis dels bancs i els fons d'inversió, amb la excusa de el creixement econòmic (fins l'infinit o, alternativament, fins que es jubilin els directors actuals, de forma que el marro se'l trobarà el següent que vingui) es l'única alternativa possible per garantir l'estabilitat de la societat.

Tots dos obliden l'interdependència de tots els sistemes (mira per on: es un sistema complex i caòtic): L'estat de benestar necessita una economia capitalista per finançar-se, mentre que el capitalisme necessita d'una industria real, que produeixi i comercialitzi bens tangibles que suportin el moviment de diners. El que no funciona, es un sistema de prestacions socials que creixi indefinidament basat en una economia financera que creix indefinidament, perque el creixement infinit no existeix.

No soc optimista: per i de cas, ja he acabat de pagar la hipoteca de la casa del poble i estic mirant de comprar un hort, així al menys no la família no es morirà de gana quan peti tot. 
Pero trobaré a a faltar la Wii, el meu Smartphone i els jocs per Internet.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Caos per a torpes II

Seguim parlant de processos caòtics, recordem algunes coses: el caos descriu situacions dinàmiques (d'aquí el nom de processos) que reflecteixen el canvi d'estat d'un sistema determinat. Es molt important no confondre caos amb atzar, el caos pot sortir de fenomens perfectament reglats.

En el capítol anterior vam veure algunes situacions que porten al caos per motius diferents:
Ara bé, que un procés sigui caòtic no vol dir que no el puguem afrontar, hi ha tècniques d'anàlisi i predicció que es poden fer servir. (Parèntesi:  Abans de seguir, una nota respecte a l'autor (o sigui, jo): No soc matemàtic, m'agrada el tema del caos, n'he llegit i crec que ho entenc, però pot ser que al text hi hagi errors. Si a algú li interessa aprofundir sobre el tema, li recomano llegir "The collapse of Chaos", trobareu la referència a la bibliografia.).

Cóm podem predir el caos?, dit d'una forma mes formal, com podem saber l'estat futur d'un sistema caòtic?. D'entrada, no podem, al menys no amb precisió absoluta. La bona notícia es que podem fer aproximacions. Per a fer-ho comptem amb dos eines: l'anàlisi (normalment estadístic) de situacions anteriors, que ens permet deduir quin serà l'estat que vindrà a continuació d'un estat concret, i la capacitat que ens donen els ordinadors moderns de manipular una gran quantitat de dades en un temps relativament curt.

Deixeu-me posar un exemple: el temps (meteorològic). El sistema meteorològic de la Terra es complex, en el sentit que en la evolució del temps que fa a un lloc determinat influeix l'estat meteorològic (i els corrents marítims, i la cendra dels volcans, i el calor generat per les grans ciutats... ) de tota la terra.

El que fan els meteoròlegs es, en primer lloc, captar dades de temperatura de l'aire (i de l'aigua), pressió, humitat, nuvolositat de tants llocs com sigui possible. Amb això, el que tenim es una foto el mes exacta possible de l'estat de molts dels elements que influeixen en el clima en un moment donat. Amb aquesta informació podem, aplicant dades anteriors de l'evolució del temps, construir una mena de fórmula que ens dirà com evoluciona l'estat: es a dir, partint d'una situació determinada, podrem saber quina es la següent. El que passa es que, en primer lloc, no hi ha una fórmula física màgica que ens doni aquest estat, la evolució de cadascun dels paràmetres segueix regles diferents, algunes clarament identificables, d'altres no tant que obliguen a prendre decisions sobre cóm interpretem les dades (d'això es del que parla l'home del temps quan diu que uns models diuen que nevarà i d'altres diuen que farà un calor horrible). En segon lloc, no tenim prou captadors de dades per considerar tots els paràmetres que afecten a la meteorologia.

Això vol dir que la previsió de l'estat següent a l'actual serà prou acurada, la de l'estat següent ja no tant, ja que arrossegarà els errors en la primera previsió, la tercera encara ho serà menys i així successivament. Els programes de previsió del temps fan aquests càlculs iteratius i son bons donant previsions a curt termini, amb una fiabilitat que augmenta com mes temps inclou la previsió.

Aquesta tecnologia s'anomena "mètodes numèrics", que es un eufemisme matemàtic per "comptar amb els dits". Al no tenir una fórmula que ens doni un estat en el temps hem de fer com en el cas de la formiga de Langton: mirar tots els casos intermitgos; a això cal afegir-hi els problemes de precisió (com en el cas del problema dels tres cossos) i de manca de control de totes les variables, i ja tenim el perquè es tan complicat preveure el temps. I malgrat tot, les previsions a curt termini acostumen a ser prou bones...

I amb això acabo de moment la sèrie sobre Caos; sí, ja sé que vaig dir que parlaria d'ecologia, però ho deixo per mes endavant; l'exemple del temps es prou bo i ja explica tot el que volia explicar.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Caos per a torpes I

Aquest article està dedicat a un bon amic que hem va dir que volia saber coses de la teoria del caos i no trobava cap text inicial prou clar. Espero que serveixi.


Els protagonistes de la nostra obra son els següents:

Sistema: Sistema es ... qualsevol cosa. En realitat, l'anomenat model sistèmic es una forma de veure els coses. Un  sistema podria ser conjunt d'objectes (el sol i els seus planetes, una xarxa d'ordinadors, una família, el conjunt d'essers viu d'una regió...) que tenen alguna relació entre ells. Al pensar en el sistema, pensarem sempre en els elements que el composen i les relacions que s'estableixen entre ells; obviament, els components d'un sistema poden ser sistemes ells mateixos, però es ridícul caure en la gradació de "sistemes", "subsistemes", suprasistemes" i d'altres bestieses que formen part dels models sistèmics formals, que serveixen tan sols per demostrar la capacitat dels pensadors postmoderns de complicar conceptes que en si son molt senzills.

Estat d'un sistema: La situació en un instant del temps dels components del sistema i de les seves relaciones.

Complex / Simple: Parlem de sistema complex quan les relaciones que s'estableixen entre els seus components son tantes i tan variades que ens costa tenir-les totes en compte a l'hora de determinar l'estat d'un sistema. Com veurem mes endavant, els sistemes complexos estan directament relacionats amb els processos caòtics

Complicat / Senzill: Un sistema complicat no es el mateix que un sistema complex. Complicat vol dir que les pròpies relacions entre el sistema son difícils de determinar. Les lleis de la gravitació de Newton aplicades al sistema solar son senzilles, però generen un sistema complex. La relació entre peces d'un motor de cotxe son complicades, però el sistema es simple.

I ja que he mencionat la gravitació, començarem amb un bonic exemple de sistema  simple, senzill,  i (atenció) caòtic. Imaginem un petit sistema solar amb un sol al mig i un planeta. La relació entre el sol i el planeta ve donada per la llei de gravitació de Newton, i ens permet predir amb força exactitud l'estat del sistema en un moment donat; l'estat del sistema ve definit per la posició relativa dels dos astres, ja que la relació que els connecta no canvia en el temps (per als físics, ignorarem els efectes relativístics que no aporten res a l'exemple). Ara, afegim un tercer planeta; El moviment dels planetes no es veu afectat tan sols per la seva relació amb el sol, sinó que entre ells també s'afecten. Això te un efecte curiós: mentre que a curt termini podem descriure amb molta exactitud la evolució del sistema, el caos, en aquest cas, es manifesta en la impossibilitat de fer una predicció de tots els estats pels que passarà el sistema. El sistema es senzill, podem entendre perfectament quines son les regles que el governen. Es simple, tan sols te tres components i una regla única, però a llarg termini es imprevisible; en aquest cas, el caso es genera per l'error acumulat en els càlculs que podem fer al passar d'un instant a l'altre.

Un altre exemple de sistema caòtic i senzill es el de la formiga de langton, a partir d'una situació de la formiga podem saber amb total exactitud quina serà la següent, però no podem predir quina serà la situació al cap d'un determinat número de moviments sense passar per cadascun dels estats intermitjos.

D'aquests exemples ja podem extreu-ren algunes conclusions:

  • El caos es genera a rel de sistemes deterministes, es molt important no confondre caos amb atzar
  • El caos es pot presentar a sistemes senzills, no calen sistemes complicats ni complexes per generar fenòmens caòtics.
Ara anem a complicar una mica les coses: imaginem un sistema complex; un de clar que podem entendre es de les relaciones interpersonals entre un grup de persones; pensem en una família: cada persona es relaciona amb tota la resta, les interaccions entre cada parella de persones afecta tant a les seves relacions com a les que tenen amb la resta. Les regles que determinen les relaciones son moltes, complicades i, a mes a mes, varien en el temps. No costa massa veure que el sistema resultant serà caòtic, es a dir, imprevisible. Si coneixem be a les persones, es possible determinar com respondran a un determinada interacció, però es impossible predir cóm evolucionarà el sistema amb el temps (aquí cal tenir en compte a mes a mes que la família es un sistema obert, un concepte que encara no havia definit, que està sotmès a influències externes).

  • Els sistemes complexos sempre acaben mostrant comportaments caòtics
Al proper article parlaré de prediccions meteorològiques i ecologia, no falteu!

dimarts, 19 de juliol del 2011

3D

Què es el cine?. No es una pregunta gratuïta quan estem en mig del debat sobre si 3D si o 3D no.
Per a mi el cine es narració, història. Bon cine es un conte ben explicat, amb una história consistent i personatges coherents.

Una bona história es pot explicar de moltes formes; amb blanc i negre, sense paraules, es van fer algunes pel·lícules memorables. Al afegir el so incorporem nous elements a la narració que la poden enriquir, així com un nou component a la qualitat dels actors. El color aporta detalls al context que, ben gestionats, poden enriquir encara mes la narració (tot i que la aportació no es tan gran com la del so, que afegeix una nova dimensió a la narració).

I despres que ve?, els efectes especials, el so envolvent, la alta definció, que aporten espectacularitat, peró no influeixen massa a la història. Alguna història es pot veure beneficiada per la disponibilitat d'aquestes tècniques. Cal reconeixer que les pel·licules de fantasia i ciència ficció son mes vistoses ara que fa 30 anys.
El problema apareix quan els efectes especials passen a ser el principal objectiu de la pel·lícula en lloc d'un recurs per enfatitzar determinats aspectes de la narració.

Els que hem coneixen saben què penso de coses com Matrix: un dels pitjors arguments de la història del cine i, per extensió, una de les pitjors pel·lícules, una història lamentable al servei dels efectes especials.
I ara tenim el 3D. Per començar, diré que Avatar, com a pel·lícula, ha ocupat el lloc de Matrix a la meva llista personal de coses lamentables. El 3D fa que sigui mes vistosa, mes espectacular, peró, això es lo important no aporta res a la narració. El 3D que tenim ara no permet veure les escenes desde diferents punts de vista (això sí podria ser interessant), ni situa l'espectador al mig de la acció: el que veiem continua estant en un pla, davant nostre, disposem de la mateixa informació pel que fa a la historia que la que tindriem si la visió fos plana (a diferéncia del color, que sí va incorporar mes informació).

La conclusió es que el 3D no es res mes que un altre pas en la evolució dels efectes especials, que no pas del cinema. Dona per fer pelí cules més espectaculars i mes vistoses, però aporta poc a la narració. Pot ser vàlid fer coses dissenyades per al 3D quan l'objectiu sigui la espectacularitat mes extrema, com passa en pel·lícules com Harry Potter o qualsevol de superherois de la Marvel, que no destaquen per tenir històries massa elaborades, però posar 3D no aporta res a la història i, en un 99% de les vegades, es podria estalviar.