I si hem de marxar? (Parlem de política II)

Què passa si sortim d'Espanya i de retruc de la UE, i què en podríem fer  els ciutadans.

Si per un casual fessim un referèndum per romandre a Espanya, i si per un casual sortís que no, i si per un casual s'acceptés el resultat està clar  que sortiriem de la UE i caldria demanar-ne l'ingrés; això es totalment lògic i no ens hauria de sorprendre: la UE es basa en una sèrie de tractats entre els països que la constitueixen i caldria que s'acceptessin. No ens hem de sorprendre quan des de la UE ho diuen així, el que ens hauria de preocupar es el que diuen alguns partidaris de la independència quan dibuixen una Catalunya integrada a Europa de forma automàtica, això es negar la realitat i treballar amb assumpcions falses es una bona recepta per al fracàs de qualsevol projecte.

Dit això, també hem de tenir en compte que des de Espanya ens putejaran tan com puguin, ja han deixat clar que votaran en contra de la nostra entrada a la unió, que posaran duanes (tan sols cal veure els spots de campanya del PP) i que penalitzaran les nostres exportacions...

Un parèntesi: afirmen que ens estimen, que volem que siguem sent seus, i que si marxem ens faran la vida impossible. Això hem fa pensar en aquella frase tan espanyola de "la maté porque era mía", tan nostrada per els maltractadors que consideren la parella com una propietat que es millor destruir abans que deixar-la marxarx; lliga amb el "si no es mía no será de nadie"; evidentment, els es totalment impossible acceptar que la parella no vulgui ser propietat de ningú. Es contra aquesta forma de pensar contra la que hem de lluitar.

Les preguntes que cal fer-se son: Podriem funcionar fora de la UE? i Seria tan dolent?

Crec que les respostes son si i no, respectivament.  El mon no s'acaba a la UE; afortunadament tenim unes bones comunicacions per mar, i podriem seguir exportant a Russia, Xina i d'altres països de fora de la UE amb les mateixes condicions que tenim ara; a mes a mes, els arancels per vendre productes a la UE els posa el Consell d'Europa, no Espanya, i, encara que el amor que ens te Espanya posarà tans pals a les rodes com sigui possible per que comerciem amb la resta de països europeus es mes que probable que una part important dels nostres mercats es mantinguin.

A mes a mes, la nostra ubicació geogràfica podria ajudar a convertir Catalunya en un punt d'entrada a Europa de mercaderia de fora del continent; en aquesta un periodista/economista va parlar de la "Bomba Atòmica" que te Catalunya en la possibilitat de convertir-se en un paradís fiscal (fent un paper similar al de Panamà) a Europa, cosa que seria perfectament viable i que podria aportar una forta inversió estrangera.

El que pot passar amb el mercat espanyol ja es un altre cosa, ja fa temps que ens fan petits boicots, i les campanyes anticatalanes dels partits espanyols faran que això passi tan si marxem com si ens hem de quedar (per tant tampoc perdem tant...). La solució passa per dos vies diferents:

• Incrementar les exportacions a l'estranger, hem de facilitar que les nostres empreses facin productes competitius i de qualitat, i que vagin a parar a tants mercats com sigui possible. En aquesta línia, la tan criticada visita del Mas i uns quants empresaris a Russia fa uns dies no es cap bestiesa, igual que les delegacions comercials de la Generalitat  a l'estranger. Un altre cosa es que amb aquestes iniciatives s'obtingui el resultat desitjat, cal treballar-ho.

• Incrementar el consum intern del producte propi; això es una cosa que podem fer (i hauriem de fer!!!) tots. Això va des de el anar a la botiga del barri abans que al super d'una gran cadena multinacional fins a comprar verdures produïdes a Catalunya abans que comprar-les importades. El comerç de proximitat es important per molts motius: 
1. Dinamitza la economia local d'una forma sostenible, sense grans dependències logístiques ni financeres, de l'exterior.
2. Ajuda a mantenir i generar llocs de treball
3. Desincentiva la deslocalització d'empreses
4. Des d'un punt de vista ecològic es mes net, ja que s'estalvia part del cost del transport de mercaderies

El consum de proximitat es molt interessant, però no val tot; no en hi ha prou amb comprar una cosa senzillament peque està feta a Catalunya. Algunes consideracions a tenir en compte:

• No renunciar a la qualitat. Un producte de qualitat es un producte que podrà ser exportat i generar una important plusvàlua per a tot al país. Quan comprem productes local (ja siguin productes de consum o serveis) hem de exigir que siguin de bona qualitat, no conformar-nos amb qualsevol cosa.

• No acceptar qualsevol preu. Es possible que el producte local sigui mes car, sobre tot si acceptem que volem per a tots els treballadors unes condicions laborals mínimes (molt producte barat del que comprem està fet per persones treballant en condicions infrahumanes), però tampoc cal passar-se, si hem de ser competitius tant a nivell local com internacional el producte ha de tenir un preu raonable, per molt bo que sigui.

En resum: independentment del que passi amb el referèndum, la independència  o la nostra permanència a la UE, val molt la pena que començem ara mateix a consumir productes de qualitat fets a Catalunya; el petit increment de preu que notarem s'hauria de compensar a mig termini amb una millora general de la petita economia del país, que es la que ha de mantenir les estructures bàsiques d'un estat, encara que no sigui del tot nostre.

Ara que hi ha eleccions, parlem de política! (I)

Com que s'acosten les eleccions, vaig a rajar de política que sempre queda be. Si arribo a publicar aquesta entrada igual en faig un altre (ja tocaria!)

Aquests dies es parla molt des de diferents àmbits de "exercir el nostre dret a decidir"; es molt bonic, si no for per un petit problema: No tenim dret a decidir. No es que n'estigui en contra, m'agradaria que el tinguessim i m'agradaria poder opinar sobre el futur del meu país, però la realitat objectiva es que es un dret que els catalans com a conjunt no tenim.

Els drets no son resultat d'una llei universal ni formen part de la naturalesa de les coses; els drets son atorgats per aquells qui tenen el poder sobre un determinat tema a d'altres persones (o a animals, vegetals o minerals). No hi ha "drets inalienables", tot dret es resultat d'un conveni, un acord entre els poderosos i... be, la resta de pringats.

El problema es que des de la política i la publicitat (cada cop costa mes veure'n la diferència) s'ha abusat del concepte de "dret". Antigament, els drets de les persones en un determinat context venien donats per les lleis que regulen les societats humanes, que també determinen els deures associats a tot dret; no es parlava de "drets humans", "drets dels infants" o "drets dels animals", sinó de lleis i obligacions de les persones degudes a aquestes lleis, aquestes obligacions, els deures, eren el que delimitava els drets dels altres. Per exemple, la obligació a pagar per obtenir un determinat servei, porta implícit el dret de la persona que fa el servei a cobrar per la seva feina. En aquest context sempre hi ha una relació recíproca entre drets i deures.

Històricament, totes les civilitzacions, en diferent mesura, han limitat el poder dels mes forts atorgant drets als mes febles (el codi de Hamurabi ja parlava dels drets de les dones, els nens i els esclaus, mentre que al Segle IV AC a l'imperi Persa es decretà la llibertat religiosa), això té sentit des del punt de vista de la cohesió social i la estabilitat política, amb una vesant pràctica immediata: normalment, els febles son necessaris per assegurar el benestar dels forts, i si estan excessivament maltractats el seu rendiment baixarà i el benestar dels forts se'n pot ressentir

Després  de la segona guerra mundial, a l'any 1948, es va aprovar la declaració universal dels drets humans, un compromís entre la majoria de països (no tots, o sigui que de universal no en te res) per atorgar un drets mínims a totes les persones. I a partir d'aquí ja va anar degenerant la cosa; al introduir el concepte de "dret inalienable", donant-li una categoria propera a les lleis naturals, i no anar acompanyats d'una carta d'obligacions es va començar a trivialitzar el concepte dels drets; iniciatives lloables com els drets dels infants o els drets dels animals, mal plantejades i mal explicades van contribuir  a aquesta degradació fins a arribar a aberracions com un anunci de la televisió reclamant el dret a disposar d'internet d'alta velocitat.

Pel que fa al cas que ens ocupa, el que hem d'aconseguir es que el poderós (en aquest cas, l'estat espanyol, que de vegades sembla que pensi que encara es El Imperio Español), entengui que el feble que fa possible una bona part del seu benestar (es a dir, els catalans) voldria poder decidir si vol seguir treballant per a ell o no. Malauradament, la cosa està tan malament que ja s'ensumen que si ens pregunten es molt possible que els diguem que no, d'una forma que difícilment podran atribuir a uns pocs exaltats o a un contatge mal fet d'una manifestació. Lògicament, no tenen el mes mínim interes en que es faci aquesta pregunta (per cert, si es donessin facilitats per fer la consulta, es molt possible que el resultat fos un altre que el que serà si ens hem de barallar per aconseguir que ens preguntin).

L'únic que ens queda es assolir una situació de força; si els drets emanen del poder, el que cal aconseguir abans que res es poder per atorgar-nos aquest dret. Poder en forma de suport internacional o en forma de poder econòmic i polític dintre d'Espanya.

En resum: sense la capacitat de fer força, no podrem forçar un canvi en les estructures de poder a les que ens veiem sotmesos.