dijous, 29 de març del 2012

Pa sucat amb oli

Avui hem tingut una bonica vaga general, com ja es tradició cada cop que un govern fa una reforma laboral.

No passa res: es un ritual com qualsevol altre. La vaga no te altra objectiu que permetre als sindicats dir que han fet tot el que podien per apaivagar les nefastes conseqüències de la reforma (tant se val què faci la reforma, això no es important) i poder presumir de que si no fos per ells tot seria molt pitjor.

Permeteu-me que filosofeji (crec que aquesta paraula no existeix...) una miqueta; per què serveix una vaga? eh?

Quan la vaga va contra una empresa, la idea es que els treballadors renuncien al seu sou, però la empresa deixa de facturar. El que es rendeixi abans perd, i l'altre guanya. Cap problema: hi ha un objectiu clar; en aquest context te sentit fer una vaga d'abast limitat, com demostració per a l'empresari de torn de que els treballadors estan disposats a jugar-se el sou per tal d'aconseguir unes reivindicacions concretes. Aquest es, per cert, un concepte clau: la vaga te uns objectius clars i es fa amb una demanda concreta (no entro ara a discutir si la demanda es justa o no, hi ha de tot).

En el cas d'una vaga general, la vaga va contra la nació sencera (inclosos els que fan la vaga, per cert), i es demana un canvi massiu en la política del govern; te tot el sentit del mon quan hi ha una desafecció extrema entre el govern i el poble; donada la complexitat de la tasca de govern, es difícil que una vaga general es basi en demandes limitades: una vaga general s'hauria d'entendre com una demostració màxima de malestar, just per sota d'una revolta, hi hauria de servir per demanar la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions. D'alguna forma, la vaga general hauria de voler dir una cosa per l'estil de "ja estem farts de vosaltres, foteu el camp i que s'hi posi un altre".

Òbviament, això no es així: Les vagues generals dels darrers anys no son altre cosa que una mostra ritual de la capacitat de convocatòria dels sindicats, que es preocupen per no perdre la seva quota de poder, i que podrien aconseguir el mateix objectiu amb una bona manifestació convocada en diumenge (no seria el mateix: els costaria mes obligar a la gent a anar a la mani que atemorir els treballadors perquè secundin la vaga).

Els líders sindicats actuals es diferencien poc dels líders polítics: estan lluny de la problemàtica real dels treballadors i el mes important es mantenir les seves quotes de poder. Es cert que es vesteixen de forma mes informal i parlen pitjor (els discursos a les assemblees del sindicats son extremadament avorrits!!!), però fora d'això les diferències son mínimes.

Encara pitjor es el paper dels "indignats", que es la novetat d'aquesta vaga. Abans sempre hi havia grups violents (sovint relacionats amb els moviments anarquistes) que feien algunes destrosses quan havien acabat les manifestacions oficials; ara, aquests grups (que son els mateixos a les vagues, les manifestacions o les celebracions quan el Barça guanya la lliga) es fan dir "indignats" com si el pamflet infumable del Hessel pogués justificar aquesta protesta sense sentit i sense cap objectiu clar.

La vaga hauria de ser com la bomba atòmica dels treballadors: una vaga general no hauria de cercar un altre objectiu que la caiguda del govern, no es una eina mes de negociació: es la constatació que tot ha fallat i cal trencar les cartes i començar de zero. Aquestes vagues que es fan de pa sucat amb oli, amb uns serveis mínims del 50% i amb una duració limitada tan sols trivialitzen el dret de vaga i li treuen tota la força a la acció.

Una vaga general o es indefinida i salvatge, amb un recolzament real dels treballadors i un compromís ferm per mantenir-la fins que peti el govern, o no te cap sentit. Es converteix tan sols en una excusa perquè els líders sindicals surtin a la tele i els brètols de sempre cremin contenidors (i també surtin per la tele).

Quan vulguin fer una vaga en serio, podran comptar amb mí; ara bé: mentre siguin gestos inútils, anant en contra de tot sense propostes alternatives vàlides, seguiré anant a treballar.