If () then {..} maybe {..} else {...}

La setmana passada vaig anar al Museu de la Ciència i la Tecnologia de Terrassa. Està força bé, la explicació en forma de representació teatral del funcionament de la fàbrica tèxtil a principis de segle va ser esplèndida, hi ha activitats per als menuts (nosaltres en dúiem dos) i la exposició d’objectes antics està força bé (llàstima que la part d’ordinadors “antics” no estigui acabada, m’hauria agradat tornar a veure de prop un IBM serie 300).
Tot molt bé, molt didàctic fins que ens vam acostar a una activitat titulada “Cóm funcionen els ordinadors”; com a profesionals dels ordinadors i de l’ensenyament d’informàtica hem va interessar veure com o plantejaven; vist el nivell del museu, esperava trobar alguna idea nova que pogués fer servir a les meves classes.
La cosa anava d’un senyor que explicava que els ordinadors funcionen amb zeros i uns, i ensenyava a fer sumes en binari als nens que hi assistien. I ja està. Interessantissim... sobre tot si et vols dedicar a la informàtica i vius al 1950.
A veure: sí, es cert que el sistema binari es la base del funcionament dels microprocessadors, pero entrar a la informàtica per aquí es com explicar-li a qui es treu el carnet de conduïr com cal ajustar la relació de canvis i la amortiguació en funció de la pista per la que va a còrrer!!!. En els 30 anys que fa que hem dedico a la informàtica tan sols he fet servir el binari per calcular màscares de validació en programes de comunicacions, i això mitja dotzena de vegades. El darrer “coredump” en hexadecimal que vaig haver de mirar va ser fa 15 anys, i això sent-ne professional.

Nota al marge: La lògica binària està molt be, però, des del punt de vista de l’usuari final, no te massa utilitat. De fet molts pensem que els ordinadors moderns funcionen amb una mena de lògia ternaria on, a mes dels coneguts “si” i “no” hi ha també el “pot ser”. Això explicaria el comportament caòtic dels ordinadors, que vam veure a l’antic “gurú meditation”, la pantalla blava de la mort o el moder missatge  de “el seu programa ha deixat de funcionar, vol que envii l’informe a Microsoft?”.

La informàtica moderna es un altre cosa: caldria parlar de disseny, ergonomia (deu sap que la meitat de les pàgines web que es fan semblen programades amb el cul. I ja seria hora que es declarès una fatwa contra el flash, però això es un altre història), programació en llenguatges d’alt nivell, gestió de dades, gestió de la informació... hi ha moltes formes d’introduïr.se als ordinadors que, a mes de ser interessants no útils.
Als meus alumnes els menciono de passada lo del binari. Si estan interessats en les tripes de l’ordinador, el que faig es desmuntar-ne un i ensenyar-los les peces que hi ha dintre; la introducció de veritat als ordinadors la faig amb el concepte de programa (allò de que els ordinadors son idiotes i no pensen, i com ens podriem programar per obrir la porta, esborrar la pissarra o qualsevol cosa que sembli divertida al moment).
De vegades hem pregunto a què es dediquen els qui programen aquestes exhibicions; si son informàtics, no saben res de pedagogia, i si son pedagogs no saben res d’informàtica; encara recordo un problema de tecnologia de ESO que hem va portar un alumne fa un parell d’anys: consistia en dissenyar un ascensor; li vaig explicar què era un algoritme i com es podia descriure la lògica que segueix un ascensor; tot molt bé, però el professor li va demanar un disseny de les peces de l’ascensor: guies, motor, politxes, portes. Axó es el que enten el nostre sistema educatiu per l’ensenyament de les noves tecnologies.
Bones festes i fins la propera.

Bona nit malparits!

Crec que el darrer cop que vaig veure Sopa de Cabra en concert va ser l’any ‘96, o pot ser el ‘97. Va ser a la plaça de Sants, per les festes de la Mercé. 

Recordo que l’Alfons, el Xavi, l’Asensi i algú més que no recordo haviem anat a veure a la Mercé, que s’ha via canviat de pis i va a profitar per presentar-nos la Fina, la seva veïna de la porta de devant. Estavem mes prims i al cabell (que, en el meu cas, ja era llarg) no hi havia els elegants cabells blancs que ara lluim (els que tenim cabell, es clar); erem mes joves, encara veiem futur a les respectives feines i no pensavem en aguantar el lloc de treball fins una jubilació cada cop mes propera.

En els quinze anys, mes o menys, que han passat han canviat moltes coses que es veien força clar al concert del Sant Jordi (el segón, del dia 10).

El primer, es que ens hem fet grans; els nois de Girona semblaven una coll d’avis a dalt l’escenari, això pot ser feia mes sorprenent l’energia que retransmitien. El Gerard Quintana te la mateixa veu que fa quinze anys!, no es just: tan sols es dos anys mes jove que jo, i te mes marxa a l’escenari que la que jo tenia fa vint anys...

Per cert, tot i que aquest text va de canvis, es just dir que una cosa que no ha canviat es la qualitat del so de Sopa de Cabra, però això ja ho ha notat tota la gent que hi era, i els que no hi eren o podran veure al DVD que segur que sortirà aviat.

A part dels cabells blancs i els kilos de mes (tant injustament repartits), un canvi cosmètic divertit es el dels encenedors. Fa 15 anys, quan es cantaba l’Ampurda o El Boig de la Ciutat tots (fins i tot els no fumadors) ens treiem l’encenedor Bic de la butxaca i afegiem la nostra petita flama a la emotivitat de la canço; el dissabte passat, acompanyant els encenedors hi havia una profussió de pantalles de mòbil. Crec que fins i tot vaig veure aquella app per iPhone que mostra una espelma encesa; està bé: fa 15 anys ja teniem telèfons mòbils, però comparats amb els moderns smartphones eren uns artefactes grossos i pesants, aptes per fer servir com arma contundent. La telefonia mòbil es de les poques coses que fan que el segle XXI s’assembli al que ens havien promés quan erem joves (jo també trobo a faltar els cotxes voladors).
Recordo que als anys ‘90 Sopa de Cabra es va caracteritzar per la seva no poltització, enfrontant-se fins i tot a qui els volien fer servir com a referent polític. Recordo que als anys de la Barcelona post-olímpica ens sentiem prou bé, malgrat les polítiques contràries a Catalunya del govern espanyol (recordem, per exemple, la Expo ‘92 de Sevilla com a contrapès de les olimpiades o la priorització del AVE entre Sevilla i la Capital del reino en detriment de la connexió amb Europa que encara no temin)

Un altre parèntesi: recordo fa alguns anys una conversa amb uns senyors de Sevilla amb qui vam coincidir breument a les vacances; ens queixavem de a Barcelona no ens feia tanta falta l’AVE amb Madrid com una bona xarxa de rodalíes; ells ens deien que estaven molt contents amb l’AVE a Madrid, ja que així podien anar de compres a la capital i tornar el mateix dia. Es a dir; estaven contents de convertir-se un una barriada de Madrid; crec que això diu molt del que podem esperar de la resta d’Espanya...

Ara les coses han canviat; aquell optimisme ha desparegut ofegat per la crisi internacional i la pressió que fa Espanya en contra de Catalunya, i això es va veure al concert. En Gerard Quintana va fer un discurs en la línia del que havia fet l’expresident Pujol uns mesos abans (ja no tenim motius per rebutjar la idependència, ens costa creure que podem convivir amb Espanya sense perdre la nostra identitat...) que va ser adequadament corejat amb uns crits de i-inde-independència que haura fet tremolar d’emoció amb Mohammed Jordi. I, si no totes, una gran majoria de les senyeres que hi havia al concert eren estelades; ara tan sols cal convencer a la resta de ciutadans de Catalunya (tan els que son catalanas com els que no ho volen ser) que aquesta opció es la bona. Però, com a bon català, soc pessimista.

Bona nit i bones festes.

Corbates a ratlles.

Al programa de radio “Tot es possible”, de RAC1, una persona ha preguntat per què a les corbates les ratlles en diagonal sempre van en la mateixa direcció.

Es una pregunta totalmente intrascendent, però força divertiva, o sigui que he decidit fer una mica de recerca sobre el tema.
El primer ha estat comprobar la validesa de la afirmació inicia.  He buscat “Stripped ties” a google i he mirat les imatges que surten, i es veu que hi ha corbates amb ratlles diagonals en les dos direccions, per tant no es cert; si mes no, no del tot.
Ara bé la part divertiva: el que he observat a les fotos es que la majoria de corbates tenen les ralles inclinades cap a la dreta; sobre això he elaborat dos hipòtesi complementàries que expliquen el perquè:

Hipòtesi 1: Els dissenyadors de moda que no saben dibuixar

Feu un experiment molt senzill: Agafeu un paper i un llapis/rotulador/boligraf/pinzell i dibuixeu, ràpidament una línia inclinada. Si sou dretans, el gest que haureu fet es de dalt a baix i de dreta a esquerra, mentre que si sou esquerrans l’haureu fet da dalt a baix i d’esquerra a dreta. Com que la major part de la població es dretana, es normal que al dissenyar una cosa amb línies inclinades les línies cerixin cap a la dreta. Com que els dissenyadors de modes en realitat no saben dibuixar, queda clar que el disseny de les corbates a ratlles diagonals tendirà a seguir el gest natural de la ma.

Nota explicativa: per què dic que els dissenyadors de modes no saben dibuixar.

Fa poc vaig veure un documental sobre disseny de modes; en ell es mostrava el procés creatiu d’un parell de dissenyadors, i hem vaig adonar que tots dibuixaven igual: formes amb línies rectes, sense cap semblança a dones de veritat, amb taques de color per representar el vestit. Suposo que es per això per que les models d’alta costura son totes tan primes, si no no es podiren col·locar uns dissenys que s’han realitzar sense tenir en compte les proporcions reals del cos humà.

Hipòtesi 2: El motiu psicològic

A la nostra cultura llegim d’esquerra a dreta, i el creixement o decreixement d’una línia l’interpretem segons aquesta direcció. Aquesta línia: / creix, mentre que aquesta \ decreix.
Una cosa que creix sempre dona mes bones sensacions que una cosa que es fa petita, que es redueix, per eixò es possible que al escollir una corbata a ratlles tinguem una tendència inconscient a escollir les que van cap a dalt a la dreta, ja que donen sensació de creixement, millora.
He fet un petit experiment a l’armari de casa amb les meves corbates (que tot iq ue ja no hem poso, encara conservo). Tan sols tinc dos corbates a ratlles (sempre vaig preferir els colors plans), pero les dues son amb línies creixents.
Deixo com a exercici pels lectors el fer el mateix experiment i decidir si aquesta hipòtesi es correcta o no.

Bones festes!