I si hem de marxar? (Parlem de política II)

Què passa si sortim d'Espanya i de retruc de la UE, i què en podríem fer  els ciutadans.

Si per un casual fessim un referèndum per romandre a Espanya, i si per un casual sortís que no, i si per un casual s'acceptés el resultat està clar  que sortiriem de la UE i caldria demanar-ne l'ingrés; això es totalment lògic i no ens hauria de sorprendre: la UE es basa en una sèrie de tractats entre els països que la constitueixen i caldria que s'acceptessin. No ens hem de sorprendre quan des de la UE ho diuen així, el que ens hauria de preocupar es el que diuen alguns partidaris de la independència quan dibuixen una Catalunya integrada a Europa de forma automàtica, això es negar la realitat i treballar amb assumpcions falses es una bona recepta per al fracàs de qualsevol projecte.

Dit això, també hem de tenir en compte que des de Espanya ens putejaran tan com puguin, ja han deixat clar que votaran en contra de la nostra entrada a la unió, que posaran duanes (tan sols cal veure els spots de campanya del PP) i que penalitzaran les nostres exportacions...

Un parèntesi: afirmen que ens estimen, que volem que siguem sent seus, i que si marxem ens faran la vida impossible. Això hem fa pensar en aquella frase tan espanyola de "la maté porque era mía", tan nostrada per els maltractadors que consideren la parella com una propietat que es millor destruir abans que deixar-la marxarx; lliga amb el "si no es mía no será de nadie"; evidentment, els es totalment impossible acceptar que la parella no vulgui ser propietat de ningú. Es contra aquesta forma de pensar contra la que hem de lluitar.

Les preguntes que cal fer-se son: Podriem funcionar fora de la UE? i Seria tan dolent?

Crec que les respostes son si i no, respectivament.  El mon no s'acaba a la UE; afortunadament tenim unes bones comunicacions per mar, i podriem seguir exportant a Russia, Xina i d'altres països de fora de la UE amb les mateixes condicions que tenim ara; a mes a mes, els arancels per vendre productes a la UE els posa el Consell d'Europa, no Espanya, i, encara que el amor que ens te Espanya posarà tans pals a les rodes com sigui possible per que comerciem amb la resta de països europeus es mes que probable que una part important dels nostres mercats es mantinguin.

A mes a mes, la nostra ubicació geogràfica podria ajudar a convertir Catalunya en un punt d'entrada a Europa de mercaderia de fora del continent; en aquesta un periodista/economista va parlar de la "Bomba Atòmica" que te Catalunya en la possibilitat de convertir-se en un paradís fiscal (fent un paper similar al de Panamà) a Europa, cosa que seria perfectament viable i que podria aportar una forta inversió estrangera.

El que pot passar amb el mercat espanyol ja es un altre cosa, ja fa temps que ens fan petits boicots, i les campanyes anticatalanes dels partits espanyols faran que això passi tan si marxem com si ens hem de quedar (per tant tampoc perdem tant...). La solució passa per dos vies diferents:

• Incrementar les exportacions a l'estranger, hem de facilitar que les nostres empreses facin productes competitius i de qualitat, i que vagin a parar a tants mercats com sigui possible. En aquesta línia, la tan criticada visita del Mas i uns quants empresaris a Russia fa uns dies no es cap bestiesa, igual que les delegacions comercials de la Generalitat  a l'estranger. Un altre cosa es que amb aquestes iniciatives s'obtingui el resultat desitjat, cal treballar-ho.

• Incrementar el consum intern del producte propi; això es una cosa que podem fer (i hauriem de fer!!!) tots. Això va des de el anar a la botiga del barri abans que al super d'una gran cadena multinacional fins a comprar verdures produïdes a Catalunya abans que comprar-les importades. El comerç de proximitat es important per molts motius: 
1. Dinamitza la economia local d'una forma sostenible, sense grans dependències logístiques ni financeres, de l'exterior.
2. Ajuda a mantenir i generar llocs de treball
3. Desincentiva la deslocalització d'empreses
4. Des d'un punt de vista ecològic es mes net, ja que s'estalvia part del cost del transport de mercaderies

El consum de proximitat es molt interessant, però no val tot; no en hi ha prou amb comprar una cosa senzillament peque està feta a Catalunya. Algunes consideracions a tenir en compte:

• No renunciar a la qualitat. Un producte de qualitat es un producte que podrà ser exportat i generar una important plusvàlua per a tot al país. Quan comprem productes local (ja siguin productes de consum o serveis) hem de exigir que siguin de bona qualitat, no conformar-nos amb qualsevol cosa.

• No acceptar qualsevol preu. Es possible que el producte local sigui mes car, sobre tot si acceptem que volem per a tots els treballadors unes condicions laborals mínimes (molt producte barat del que comprem està fet per persones treballant en condicions infrahumanes), però tampoc cal passar-se, si hem de ser competitius tant a nivell local com internacional el producte ha de tenir un preu raonable, per molt bo que sigui.

En resum: independentment del que passi amb el referèndum, la independència  o la nostra permanència a la UE, val molt la pena que començem ara mateix a consumir productes de qualitat fets a Catalunya; el petit increment de preu que notarem s'hauria de compensar a mig termini amb una millora general de la petita economia del país, que es la que ha de mantenir les estructures bàsiques d'un estat, encara que no sigui del tot nostre.

Ara que hi ha eleccions, parlem de política! (I)

Com que s'acosten les eleccions, vaig a rajar de política que sempre queda be. Si arribo a publicar aquesta entrada igual en faig un altre (ja tocaria!)

Aquests dies es parla molt des de diferents àmbits de "exercir el nostre dret a decidir"; es molt bonic, si no for per un petit problema: No tenim dret a decidir. No es que n'estigui en contra, m'agradaria que el tinguessim i m'agradaria poder opinar sobre el futur del meu país, però la realitat objectiva es que es un dret que els catalans com a conjunt no tenim.

Els drets no son resultat d'una llei universal ni formen part de la naturalesa de les coses; els drets son atorgats per aquells qui tenen el poder sobre un determinat tema a d'altres persones (o a animals, vegetals o minerals). No hi ha "drets inalienables", tot dret es resultat d'un conveni, un acord entre els poderosos i... be, la resta de pringats.

El problema es que des de la política i la publicitat (cada cop costa mes veure'n la diferència) s'ha abusat del concepte de "dret". Antigament, els drets de les persones en un determinat context venien donats per les lleis que regulen les societats humanes, que també determinen els deures associats a tot dret; no es parlava de "drets humans", "drets dels infants" o "drets dels animals", sinó de lleis i obligacions de les persones degudes a aquestes lleis, aquestes obligacions, els deures, eren el que delimitava els drets dels altres. Per exemple, la obligació a pagar per obtenir un determinat servei, porta implícit el dret de la persona que fa el servei a cobrar per la seva feina. En aquest context sempre hi ha una relació recíproca entre drets i deures.

Històricament, totes les civilitzacions, en diferent mesura, han limitat el poder dels mes forts atorgant drets als mes febles (el codi de Hamurabi ja parlava dels drets de les dones, els nens i els esclaus, mentre que al Segle IV AC a l'imperi Persa es decretà la llibertat religiosa), això té sentit des del punt de vista de la cohesió social i la estabilitat política, amb una vesant pràctica immediata: normalment, els febles son necessaris per assegurar el benestar dels forts, i si estan excessivament maltractats el seu rendiment baixarà i el benestar dels forts se'n pot ressentir

Després  de la segona guerra mundial, a l'any 1948, es va aprovar la declaració universal dels drets humans, un compromís entre la majoria de països (no tots, o sigui que de universal no en te res) per atorgar un drets mínims a totes les persones. I a partir d'aquí ja va anar degenerant la cosa; al introduir el concepte de "dret inalienable", donant-li una categoria propera a les lleis naturals, i no anar acompanyats d'una carta d'obligacions es va començar a trivialitzar el concepte dels drets; iniciatives lloables com els drets dels infants o els drets dels animals, mal plantejades i mal explicades van contribuir  a aquesta degradació fins a arribar a aberracions com un anunci de la televisió reclamant el dret a disposar d'internet d'alta velocitat.

Pel que fa al cas que ens ocupa, el que hem d'aconseguir es que el poderós (en aquest cas, l'estat espanyol, que de vegades sembla que pensi que encara es El Imperio Español), entengui que el feble que fa possible una bona part del seu benestar (es a dir, els catalans) voldria poder decidir si vol seguir treballant per a ell o no. Malauradament, la cosa està tan malament que ja s'ensumen que si ens pregunten es molt possible que els diguem que no, d'una forma que difícilment podran atribuir a uns pocs exaltats o a un contatge mal fet d'una manifestació. Lògicament, no tenen el mes mínim interes en que es faci aquesta pregunta (per cert, si es donessin facilitats per fer la consulta, es molt possible que el resultat fos un altre que el que serà si ens hem de barallar per aconseguir que ens preguntin).

L'únic que ens queda es assolir una situació de força; si els drets emanen del poder, el que cal aconseguir abans que res es poder per atorgar-nos aquest dret. Poder en forma de suport internacional o en forma de poder econòmic i polític dintre d'Espanya.

En resum: sense la capacitat de fer força, no podrem forçar un canvi en les estructures de poder a les que ens veiem sotmesos.

On anirem a parar?

Després de veure les imatges dels brètols rebentant la manifestació de tancament de la vaga general (molt mes indicativa de l'èxit de la convocatòria que no pas la pròpia vaga, per cert), el primer que vaig pensar era que no veia en què es diferenciava això del kale borroka, i que no seria cap bestiesa que se'ls apliqués la llei antiterrorista. Avui llegeixo al diari que el govern del PP està proposant precisament això, cosa que m'ha preocupat molt: fent una mica de reflexió, m'adono que com mes anys passen més penso de forma similar al PP; què hem passa? estic sent atret al costat fosc? començaré a parlar en español a la intimitat?. Espero que no; de fet, tinc un explicació molt simple:

La culpa es dels jovens. Tot hi que hi ha agitadors professionals que organitzen i lideren les accions, el gruix dels avalotadors son jovens com els que hem vaig trobar a la universitat que no tenen esperit crític i es deixen manipular per les expressions demagògiques d'uns pocs. Es una pena, recordo quan era jo mateix era jove i davant de situacions no pas massa diferents donàvem una resposta molt mes lògica, seriosa i responsable.

D'entrada, quan tenia la seva edat no ens posàvem una caputxa i una bufanda per que no se'ns reconegués, quina bestiesa!, el que fèiem era posar-nos un passamuntanyes.

No ens deixàvem manipular per teòrics anarquistes del moviment okupa, ens deixàvem orientar pels teòrics anarquistes de la CNT (i del PSUC, i de la CGT, i de la USO... d'això es diu diversificar les fonts).

No cremàvem contenidors, els contenidors eren de metall i es feien servir de caixa de ressonància pels petards.

No destrossàvem el mobiliari urbà, ens limitàvem a tirar les taules de l'aula de dibuix de la ETSAB pel forat de l'escala.

No ens rapavem mig cap ni ens pentinavem amb rastes per fer emprenyar als nostres pares. Ens deixavem els cabells llargs i les barbes gruixudes. I les noies es vestien millor, i estaven mes maques (aquest es el comentari sexista de les 21:33, pero no per sexista es menys veritat).

Els nostres antidisturbis no anaven amb porres de goma i kubotans, nosaltres fugíem dels grisos del mocador groc, que portaven pistoles amb bales de veritat (de tant en tant feien trets a l'àire i tocaven un o dos manifestants).

No tallàvem la Diagonal cada cop que havíem de protestar per alguna cosa... no, espera, això si que ho fèiem, peró amb més gràcia i estil!

Com podeu veure, queda clar que en els darrers 35 anys la joventut ha degenerat d'una forma molt  preocupant si tenim en compte que la meva jubilació depèn de que aquesta colla de brètols tinguin una feina decent i paguin els seus impostos. Com faran això si ni tan sols saben cóm protestar?. Eh?

Com ja sabeu els que hem coneixeu, normalment s'hem en fot el que la gent pensi dels meus posts al blog, i tinc el costum d'ignorar-ne els comentaris. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, estic disposat a fer una excepció i llegiré i, si m'agraden, incorporaré a aquest text, tot el que persones de la meva edat tinguin a dir pel que fa a com es feien les coses quan nosaltres teníem la seva edat.

Bon Nadal.

Pa sucat amb oli

Avui hem tingut una bonica vaga general, com ja es tradició cada cop que un govern fa una reforma laboral.

No passa res: es un ritual com qualsevol altre. La vaga no te altra objectiu que permetre als sindicats dir que han fet tot el que podien per apaivagar les nefastes conseqüències de la reforma (tant se val què faci la reforma, això no es important) i poder presumir de que si no fos per ells tot seria molt pitjor.

Permeteu-me que filosofeji (crec que aquesta paraula no existeix...) una miqueta; per què serveix una vaga? eh?

Quan la vaga va contra una empresa, la idea es que els treballadors renuncien al seu sou, però la empresa deixa de facturar. El que es rendeixi abans perd, i l'altre guanya. Cap problema: hi ha un objectiu clar; en aquest context te sentit fer una vaga d'abast limitat, com demostració per a l'empresari de torn de que els treballadors estan disposats a jugar-se el sou per tal d'aconseguir unes reivindicacions concretes. Aquest es, per cert, un concepte clau: la vaga te uns objectius clars i es fa amb una demanda concreta (no entro ara a discutir si la demanda es justa o no, hi ha de tot).

En el cas d'una vaga general, la vaga va contra la nació sencera (inclosos els que fan la vaga, per cert), i es demana un canvi massiu en la política del govern; te tot el sentit del mon quan hi ha una desafecció extrema entre el govern i el poble; donada la complexitat de la tasca de govern, es difícil que una vaga general es basi en demandes limitades: una vaga general s'hauria d'entendre com una demostració màxima de malestar, just per sota d'una revolta, hi hauria de servir per demanar la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions. D'alguna forma, la vaga general hauria de voler dir una cosa per l'estil de "ja estem farts de vosaltres, foteu el camp i que s'hi posi un altre".

Òbviament, això no es així: Les vagues generals dels darrers anys no son altre cosa que una mostra ritual de la capacitat de convocatòria dels sindicats, que es preocupen per no perdre la seva quota de poder, i que podrien aconseguir el mateix objectiu amb una bona manifestació convocada en diumenge (no seria el mateix: els costaria mes obligar a la gent a anar a la mani que atemorir els treballadors perquè secundin la vaga).

Els líders sindicats actuals es diferencien poc dels líders polítics: estan lluny de la problemàtica real dels treballadors i el mes important es mantenir les seves quotes de poder. Es cert que es vesteixen de forma mes informal i parlen pitjor (els discursos a les assemblees del sindicats son extremadament avorrits!!!), però fora d'això les diferències son mínimes.

Encara pitjor es el paper dels "indignats", que es la novetat d'aquesta vaga. Abans sempre hi havia grups violents (sovint relacionats amb els moviments anarquistes) que feien algunes destrosses quan havien acabat les manifestacions oficials; ara, aquests grups (que son els mateixos a les vagues, les manifestacions o les celebracions quan el Barça guanya la lliga) es fan dir "indignats" com si el pamflet infumable del Hessel pogués justificar aquesta protesta sense sentit i sense cap objectiu clar.

La vaga hauria de ser com la bomba atòmica dels treballadors: una vaga general no hauria de cercar un altre objectiu que la caiguda del govern, no es una eina mes de negociació: es la constatació que tot ha fallat i cal trencar les cartes i començar de zero. Aquestes vagues que es fan de pa sucat amb oli, amb uns serveis mínims del 50% i amb una duració limitada tan sols trivialitzen el dret de vaga i li treuen tota la força a la acció.

Una vaga general o es indefinida i salvatge, amb un recolzament real dels treballadors i un compromís ferm per mantenir-la fins que peti el govern, o no te cap sentit. Es converteix tan sols en una excusa perquè els líders sindicals surtin a la tele i els brètols de sempre cremin contenidors (i també surtin per la tele).

Quan vulguin fer una vaga en serio, podran comptar amb mí; ara bé: mentre siguin gestos inútils, anant en contra de tot sense propostes alternatives vàlides, seguiré anant a treballar.