dimecres, 7 de novembre de 2012

Ara que hi ha eleccions, parlem de política! (I)

Com que s'acosten les eleccions, vaig a rajar de política que sempre queda be. Si arribo a publicar aquesta entrada igual en faig un altre (ja tocaria!)

Aquests dies es parla molt des de diferents àmbits de "exercir el nostre dret a decidir"; es molt bonic, si no for per un petit problema: No tenim dret a decidir. No es que n'estigui en contra, m'agradaria que el tinguessim i m'agradaria poder opinar sobre el futur del meu país, però la realitat objectiva es que es un dret que els catalans com a conjunt no tenim.

Els drets no son resultat d'una llei universal ni formen part de la naturalesa de les coses; els drets son atorgats per aquells qui tenen el poder sobre un determinat tema a d'altres persones (o a animals, vegetals o minerals). No hi ha "drets inalienables", tot dret es resultat d'un conveni, un acord entre els poderosos i... be, la resta de pringats.

El problema es que des de la política i la publicitat (cada cop costa mes veure'n la diferència) s'ha abusat del concepte de "dret". Antigament, els drets de les persones en un determinat context venien donats per les lleis que regulen les societats humanes, que també determinen els deures associats a tot dret; no es parlava de "drets humans", "drets dels infants" o "drets dels animals", sinó de lleis i obligacions de les persones degudes a aquestes lleis, aquestes obligacions, els deures, eren el que delimitava els drets dels altres. Per exemple, la obligació a pagar per obtenir un determinat servei, porta implícit el dret de la persona que fa el servei a cobrar per la seva feina. En aquest context sempre hi ha una relació recíproca entre drets i deures.

Històricament, totes les civilitzacions, en diferent mesura, han limitat el poder dels mes forts atorgant drets als mes febles (el codi de Hamurabi ja parlava dels drets de les dones, els nens i els esclaus, mentre que al Segle IV AC a l'imperi Persa es decretà la llibertat religiosa), això té sentit des del punt de vista de la cohesió social i la estabilitat política, amb una vesant pràctica immediata: normalment, els febles son necessaris per assegurar el benestar dels forts, i si estan excessivament maltractats el seu rendiment baixarà i el benestar dels forts se'n pot ressentir

Després  de la segona guerra mundial, a l'any 1948, es va aprovar la declaració universal dels drets humans, un compromís entre la majoria de països (no tots, o sigui que de universal no en te res) per atorgar un drets mínims a totes les persones. I a partir d'aquí ja va anar degenerant la cosa; al introduir el concepte de "dret inalienable", donant-li una categoria propera a les lleis naturals, i no anar acompanyats d'una carta d'obligacions es va començar a trivialitzar el concepte dels drets; iniciatives lloables com els drets dels infants o els drets dels animals, mal plantejades i mal explicades van contribuir  a aquesta degradació fins a arribar a aberracions com un anunci de la televisió reclamant el dret a disposar d'internet d'alta velocitat.

Pel que fa al cas que ens ocupa, el que hem d'aconseguir es que el poderós (en aquest cas, l'estat espanyol, que de vegades sembla que pensi que encara es El Imperio Español), entengui que el feble que fa possible una bona part del seu benestar (es a dir, els catalans) voldria poder decidir si vol seguir treballant per a ell o no. Malauradament, la cosa està tan malament que ja s'ensumen que si ens pregunten es molt possible que els diguem que no, d'una forma que difícilment podran atribuir a uns pocs exaltats o a un contatge mal fet d'una manifestació. Lògicament, no tenen el mes mínim interes en que es faci aquesta pregunta (per cert, si es donessin facilitats per fer la consulta, es molt possible que el resultat fos un altre que el que serà si ens hem de barallar per aconseguir que ens preguntin).

L'únic que ens queda es assolir una situació de força; si els drets emanen del poder, el que cal aconseguir abans que res es poder per atorgar-nos aquest dret. Poder en forma de suport internacional o en forma de poder econòmic i polític dintre d'Espanya.

En resum: sense la capacitat de fer força, no podrem forçar un canvi en les estructures de poder a les que ens veiem sotmesos.