dilluns, 2 d’abril de 2012

On anirem a parar?

Després de veure les imatges dels brètols rebentant la manifestació de tancament de la vaga general (molt mes indicativa de l'èxit de la convocatòria que no pas la pròpia vaga, per cert), el primer que vaig pensar era que no veia en què es diferenciava això del kale borroka, i que no seria cap bestiesa que se'ls apliqués la llei antiterrorista. Avui llegeixo al diari que el govern del PP està proposant precisament això, cosa que m'ha preocupat molt: fent una mica de reflexió, m'adono que com mes anys passen més penso de forma similar al PP; què hem passa? estic sent atret al costat fosc? començaré a parlar en español a la intimitat?. Espero que no; de fet, tinc un explicació molt simple:

La culpa es dels jovens. Tot hi que hi ha agitadors professionals que organitzen i lideren les accions, el gruix dels avalotadors son jovens com els que hem vaig trobar a la universitat que no tenen esperit crític i es deixen manipular per les expressions demagògiques d'uns pocs. Es una pena, recordo quan era jo mateix era jove i davant de situacions no pas massa diferents donàvem una resposta molt mes lògica, seriosa i responsable.

D'entrada, quan tenia la seva edat no ens posàvem una caputxa i una bufanda per que no se'ns reconegués, quina bestiesa!, el que fèiem era posar-nos un passamuntanyes.

No ens deixàvem manipular per teòrics anarquistes del moviment okupa, ens deixàvem orientar pels teòrics anarquistes de la CNT (i del PSUC, i de la CGT, i de la USO... d'això es diu diversificar les fonts).

No cremàvem contenidors, els contenidors eren de metall i es feien servir de caixa de ressonància pels petards.

No destrossàvem el mobiliari urbà, ens limitàvem a tirar les taules de l'aula de dibuix de la ETSAB pel forat de l'escala.

No ens rapavem mig cap ni ens pentinavem amb rastes per fer emprenyar als nostres pares. Ens deixavem els cabells llargs i les barbes gruixudes. I les noies es vestien millor, i estaven mes maques (aquest es el comentari sexista de les 21:33, pero no per sexista es menys veritat).

Els nostres antidisturbis no anaven amb porres de goma i kubotans, nosaltres fugíem dels grisos del mocador groc, que portaven pistoles amb bales de veritat (de tant en tant feien trets a l'àire i tocaven un o dos manifestants).

No tallàvem la Diagonal cada cop que havíem de protestar per alguna cosa... no, espera, això si que ho fèiem, peró amb més gràcia i estil!

Com podeu veure, queda clar que en els darrers 35 anys la joventut ha degenerat d'una forma molt  preocupant si tenim en compte que la meva jubilació depèn de que aquesta colla de brètols tinguin una feina decent i paguin els seus impostos. Com faran això si ni tan sols saben cóm protestar?. Eh?

Com ja sabeu els que hem coneixeu, normalment s'hem en fot el que la gent pensi dels meus posts al blog, i tinc el costum d'ignorar-ne els comentaris. Aquest cop, i sense que serveixi de precedent, estic disposat a fer una excepció i llegiré i, si m'agraden, incorporaré a aquest text, tot el que persones de la meva edat tinguin a dir pel que fa a com es feien les coses quan nosaltres teníem la seva edat.

Bon Nadal.

3 comentaris:

  1. Estic totalment d'acord amb el que comentes i només faria una distinció entre l'época actual i la nostra: probablement nosaltres estàvem molt més acollonits per les represàlies (tenint en compte que molta de la policia encara era postfranquista) del que estan els joves d'ara.
    Ara es viuen els actes vandàlics amb una certa impunitat per part de tothom, motiu del que se n'aprofiten aquests brètols que només viuen per la destrucció.
    Em venen a la memòria les paraules de Heinlein a Starship Troopers parlant de la violència juvenil, quan ho compara amb un gos violent perque no se l'ha ensinistrat correctament. Potser també em titllaran de feixista...
    Personalment penso que no evolucionarem com espècie fins que no siguem capaços de trobar una via d'escape per les tendències destructives (i la pujada d'adrenalina corresponent) i transformar-ho en activitat constructiva.

    ResponSuprimeix
  2. La reflexió de Heinlein es vàlida, però cal tenir en compte que normalment no cal pegar-li a un gos per ensenyar-lo: l'ensinistrament de cadells es pot fer sense recórrer sistemàticament al castic (això val per qualsevol mamífer), sobretot per que si se'n abusa es trivialitza i perd la seva efectivitat.
    L'important es dedicar prou temps a l'ensinistrament / educació dels cadells / joves. I acompanyar-los a les manis, que sàpiguen com es fan les coses.

    ResponSuprimeix
  3. Encara que els hi dediquis prou temps, sempre n'hi haurà uns quants que no seguiran la norma: el que no ho ha entés perque estava despistat aquell dia, el que vol portar la contrària perquè és un incomprés, el que vol fer la gracieta i no ha tingut en compte les conseqüències...

    ResponSuprimeix

No prometo res