divendres, 5 d’agost de 2011

Socialisme Capitalista

Anem un moment als anys 50. Després de la segona guerra mundial, hi ha una explosió de creixement econòmic deguda a les tasques de reconstrucció a Europa. Comença la guerra freda, amb la URSS donant suport als diferents partits comunistes europeus que tenen com arma propagandística els bondats socials del paradís socialista; el creixement d'aquests partits als parlaments occidentals a fa que els governs reaccionin expandint un invent escandinau: l'Estat del benestar.

A diferència del model social comunista, que dirigeix i controla tots els aspectes de la societat, el model occidental posa èmfasi en les prestacions que l'estat dona als seus integrants a canvi d'uns impostos (mes o menys alts) però sense posar límits a les seves llibertats personals. El cost es molt elevat per als estats, però es manté gracies una la situació de gran creixement econòmic; tot i que amb les aportacions dels ciutadans no en hi ha prou per cobrir totes les despeses dels estats, la situació de bonança econòmica fa que els estats disposin de prou ingressos i (això es important) de prou capacitat per endeutar-se com per a poder cobrir les necessitats puntuals del estat del benestar (que inclou, per aclarir-nos, salut pública, pensions, atur, educació i serveis socials).

Ara ens desplacem en el temps uns anyets, posem-ne 30 o 40. La generació actual de treballadors ha nascut en un context de protecció social, el que va ser un guany aconseguit per una conjunció de lluita obrera, rivalitat política i capacitat econòmica s'ha convertit en un dret adquirit que no es qüestiona i al que se li demana cada cop mes. Els partits d'esquerra i els sindicats, orfes del referent soviètic,  han fet seva la bandera de l'estat del  benestar i les polítiques de protecció dels treballadors, al mateix temps que critiquen el model capitalista; un model que, amb els anys, ha passat a estar controlat per les entitats financeres, el que ha fet que els diners hagin deixat de ser una eina per a potenciar el creixement industrial i comercial per a convertir-se en un objectiu per ells mateixos. 

Estem en un context en que la principal font de riquesa es el moviment de diners, la inversió en una determinada industria no es fa en funció de la capacitat de la industria per fer i vendre un determinat producte, sinó en funció a la previsió teòrica del futur valor de la empresa en els mercats borsaris. Això fa que comencin a apareixer les anomenades bombolles: valors que es posen de moda, que creixen fins a uns valors financers molt per sobre del valor real i que, quan els inversors deixen de comprar accions cada cop mes cares sense estar recolzades per un actiu real, "exploten" i provoquen una crisi financera.

Primer va ser la bombolla de les tecnològiques (les famoses .com), despres les immobiliàries i, ara mateix, el deute públic d'alguns països. Això el que posa de manifest es una de les grans debilitats del model econòmic capitalista:, funcionava molt bé en una situació de creixement econòmic, però el creixement infinit no existeix, tot te un límit. Què passa quan la economia no creix: els mercats financers, que en el fons, no son altre cosa que maniobres especulatives, s'enfonsen. Quan a Europa ja ha acabat la postguerra i te poc marge de creixement, quan Asia deixa de ser un mercat per convertir-se en un competidor, quan Sud Amèrica està arruinada, quan a Àfrica se l'ha mantingut en un estat de misèria per tal de poder accedir sense problemes als seus recursos, què queda?, els diners tot sols no tenen cap valor, son tan sols la representació del valor d'alguna cosa. Que passa quan no hi ha res que creixi de valor i que permeti que els grans poders financers tinguin una motivació per seguir movent els diners?. Doncs que tot allò que depen d'aquest model de creixement insensat i insostenible  s'enfonsa.

Sembla que la gent d'esquerres mes radical hauria d'estar contenta, ja que s'evidencia la feblesa del model capitalista, però, es clar, una de les coses que depenien d'aquest model es el sistema de protecció social. Un sistema que no van inventar ells, però que se'l van fer seu i, es clar, quan es parla de reduir prestacions, racionalitzar serveis i, en general, renunciar a una mica del que tenim per tal d'assegurar la resta es planten i bloquegen qualsevol mena d'acord.

El trist fet es que els darrers 30 anys hem estat visquent molt per sobre del nostre nivell (i en aquest context, "nosaltres" som tota la societat occidental: Europa, Nord Amèrica i Japó). Hem crescut d'una forma insostenible, basant-nos en la gran bombolla financera en la que s'ha convertit el model capitalista, i no ho volem veure.

A les negociacions per prendre mesures, noms faig que llegir declaracions dels liders sindicals, els partits d'esquerres i els indignats dient que no es renunciarà a res, i demanant encara mes coses, demanant que es carregui tota la feina a les estructures financeres. A l'altre banda, igualment enrocats estan els financers, que tan sols proposen mesures que no disminueixin els beneficis dels bancs i els fons d'inversió, amb la excusa de el creixement econòmic (fins l'infinit o, alternativament, fins que es jubilin els directors actuals, de forma que el marro se'l trobarà el següent que vingui) es l'única alternativa possible per garantir l'estabilitat de la societat.

Tots dos obliden l'interdependència de tots els sistemes (mira per on: es un sistema complex i caòtic): L'estat de benestar necessita una economia capitalista per finançar-se, mentre que el capitalisme necessita d'una industria real, que produeixi i comercialitzi bens tangibles que suportin el moviment de diners. El que no funciona, es un sistema de prestacions socials que creixi indefinidament basat en una economia financera que creix indefinidament, perque el creixement infinit no existeix.

No soc optimista: per i de cas, ja he acabat de pagar la hipoteca de la casa del poble i estic mirant de comprar un hort, així al menys no la família no es morirà de gana quan peti tot. 
Pero trobaré a a faltar la Wii, el meu Smartphone i els jocs per Internet.